Terrassa, 11 de juny del 2011

El dia 11 de juny del 2011, mentre dins l’Ajuntament de Terrassa es constituïa el nou consistori, a la plaça del poble hi havia centenars de persones exigint una democràcia real y uns drets garantits a la ciutadania. El document que es va entregar als que governarien els propers 4 anys començava així:

Som precaris i precàries, migrants, treballadors i treballadores, estudiants, jubilats i jubilades, aturats i aturades… no provenim de partits polítics ni de grans sindicats. Som persones, totes, unides per denunciar la irresponsable gestió econòmica i social del país per part de polítics i grans corporacions.

Són molts els motius per exigir un gir radical en les formes de gestió política i financera: l’atur, la corrupció, l’alt nivell d’empobriment de la societat, la pèrdua de drets socials, la precarietat laboral, etcètera. Per tot això volem que una sola veu s’alci per exigir la reorientació de les polítiques públiques cap a la protecció de l’interès general. Per exigir canvis en la llei electoral, la fi dels privilegis de la classe política, de les pujades dels impostos indiscriminades, de la privatització del sector públic, per la llibertat de moviment i la ciutadania global. Ens hem trobat per mostrar la indignació cap al sistema, com a moltes altres ciutats.

Aquesta és una mobilització oberta a tothom, convidem a tots els terrassencs i terrassenques a sumar-se a aquest procés per crear nous espais de discussió i emprendre el rumb cap a una democràcia real. Ha arribat el moment de treure la democràcia al carrer i començar a construir alternatives.

Sense participació social i sense democràcia econòmica, la democràcia es dèbil i irreal.

Volem, en definitiva, una democràcia real i la volem ja!

Finals de maig del 2011

Arribo a casa rebentat, no se ben bé quina hora és, vaig directament a l’estudi i premo la barra d’espai mentre sec a la cadira. L’ordinador es desperta, mentre buido les targetes de memòria poso a carregar bateries i repasso els hashtags #terrassa i #acampadatrs. Fa dies que la situació m’ha superat, no entenc massa bé què passa però m’hi he sumat amb totes les meves forces. He deixat aparcada la feina, l’equip de rugby i la vida social per centrar tots els meus esforços en col·laborar amb un moviment participatiu que està provocant una presa de consciència col·lectiva sense precedents a la meva generació.

Tot va començar a les 20h del dimecres 18 de maig al Raval de Montserrat, érem allí per imitació i convicció, per portar les idees del 15m i de les acampades a nivell local. Semblava un miratge, que l’endemà es va tornar més real amb l’acampada Terrassa. Dos dies desprès teníem: un centenar de tendes, connexió wifi per tota plaça, un streaming des d’un balcó, lones que ens protegien del sol i molta molta gent amb ganes de treballar pel comú. La unió va crear el manifest de Terrassa i la reflexió col·lectiva del diumenge 22.

El més increïble és la transversabilitat del moviment, la curiositat i les ganes de participar empenyen a moltes persones a la plaça. Allà es posen a parlar espontàniament, parlen de política, de canviar la societat i de construir noves realitats. Per sobre de tot flota el respecte i les ganes de treballar, penso que l’autèntica revolució és escoltar-nos els uns altres com si tothom pogués tenir raó.

Sembla que estiguem refent el món des de la plaça i en certa manera ho estem fent. Pensem col·lectivament, confiem en els companys i ignorem tot el que passa fora de les places. Som el centre dels nostres pensaments, sabem que som poderosos, que estem innovant i fent història. La il·lusió i la responsabilitat són presents en cada acció, ingènuament anem construint una alternativa de pensament i d’acció més coherent i sòlida del que ens podem arribar a imaginar.

Estic a la comissió de comunicació i m’obsessiona preservar la memòria del que estem vivint, documentar-ho, poder demostrar que tot està passant de veritat i que és real. Gravo les assemblees, entrevisto a tothom qui puc i procuro que tot allò destacable que passa a l’acampada quedi enregistrat. Ho faig amb l’esperança d’entendre-ho tot més, de no perdre’m res, de poder repassar el material algun dia i poder-ne extreure conclusions. Però si no hi haguessin conclusions? I si l’ important no fos el que es diu sinó el tenir un espai on dir-ho? M’adormo.

Capcinada curta, m’arrossego fins al llit. M’estiro, son profund i reparador, em desperto, carrego el material i vaig cap a la plaça a continuar el somni.

 Text de l’Eduard Martín-Borregón

Explicar-nos per a existir

 

Em va semblar que hi havia molta gent que venia a les assemblees o que simpatitzava amb l’acampada però que no tenia temps d’esbrinar per internet quines xerrades o reunions hi hauria durant la setmana següent, de manera que podia ser d’utilitat una petita publicació setmanal en paper explicant què havia succeït i quins esdeveniments hi havia previstos.

Va ser per aquest motiu que va sorgir la revista Àgorapapers, que va tenir quatre números de vida i que va néixer amb l’objectiu de divulgar i informar sobre el que passava a la Plaça del Poble i als barris en relació amb el 15M.

En un moment que la premsa treia cada dia informació sobre el moviment i moltes columnistes tractaven el tema des de diferents ideologies i plataformes, valia la pena que també expliquéssim les coses a la nostra manera a través dels nostres propis mitjans. En Ian Gehlhaar feia tota la feina de disseny i maquetació i, pel que fa a la correcció lingüística, eren l’Aida Arias i la Núria Hernàndez les qui se n’encarregaven. A més, els textos els escrivia gent diferent cada setmana: la Núria Casanovas, la Maria Boncompte, el Xavi Martínez, l’Àngels Castro, el Luchino Sívori, l’Horacio Tamburini, l’Eduard Martín-Borregón, el Ian Gehlhaar, jo mateixa…

Ara, gairebé un any després que tot plegat comencés, però continuant amb la idea original d’Àgorapapers, ha sorgit aquesta iniciativa de fer un llibre. Perquè si algú ha d’explicar què és el 15M a Terrassa, aquestes han de ser les seves protagonistes. I potser encara no està clar cap a on evolucionem totes juntes, però és important que anem deixant constància del mentrestant. Perquè si ho fa algú altre, segurament no ens agradarà o ho trobarem incomplert. I si no ho fa ningú, simplement deixarem d’existir.

Fragment del text Explicar-nos per a existir de la Laia Carbonell

L’esperança d’aconseguir un somni

Al principi tot va ser molt emocionant, es vivia un ambient cordial, solidari. A la Plaça del Poble totes érem iguals. Les assemblees eren molt interessants. Recordo aquells dies que feia mitja vida a casa i l’altra mitja a la Plaça del Poble. Amb la Nuri ens vam comprometre  a acudir a totes les assemblees i quedar-nos a dormir el cap de setmana, doncs els altres dies havíem d’anar a treballar.

Hi va haver dies que la plaça estava plena, era molt esperançador veure que cada dia hi participava més gent. Recordo el dia que va venir l’Arcadi Oliveres i la Miren Etxezarreta o el dissabte que vam tenir la presència d’en Hördur Torfason per explicar-nos la revolució islandesa i animar-nos a continuar amb el moviment, per dir-nos que “sí que es pot”. Aquell dia també van venir representants d’altres ciutats que ens van posar al dia de com transcorrien els “seus” 15M.

Ara, quan passo per davant de l’Ajuntament, en vénen els records d’aquells dies, tinc gravat a la memòria el campament, com estava organitzat, on teníem plantada la tenda, les veus de les persones que, atrevides, agafaven el micròfon per dir la seva, aquella placa blava on deia que allà on ens trobàvem era la PLAÇA DEL POBLE i tantes coses més.

 

Fragment del text L’esperança d’aconseguir un somni, de la Lluna