Primera noche en la plaza

Jueves 19 de mayo, primera noche de la #acampadaTRS, dentro de los movimientos sociales que se están aconteciendo en España. Son las 5:50 de la madrugada, me es imposible dormir. Acabo de ser testigo de algo digno de ser contado. Voy a tratar de escribirlo mientras me visita el sueño.
Hoy me ha sido imposible llegar a la hora acordada, pero al llegar me he encontrado unas quinientas personas reunidas. Simplemente por ver tanta gente ya me he quedado gratamente impresionado, pero lo que realmente me ha sorprendido y me ha conmovido hasta el punto de sentir la necesidad de escribir este texto, ha sido lo que ha sucedido a continuación. La gente ha sabido dejar de lado sus ideologías y su condición social y se ha puesto a colaborar. Esta noche he visto a personas escuchando a los demás con respeto, trabajando por el bien común, colaborando con el prójimo, con ilusión, anteponiendo la humanidad frente a todo. Ha sido precioso.
En cuestión de minutos se ha organizado una asamblea y unas comisiones de trabajo. Cada comisión ha estado reunida un rato y finalmente, se ha puesto en común el trabajo de todas en la asamblea. Más tarde, la assemblea ha decidido acampar de manera indefinida frente al ayuntamiento para mostrar nuestro apoyo a #acampadaSOL y #acampadaBCN.
Tras la decisión de acampar he ido rápidamente a casa, he cogido una chaqueta, una manta, agua y algo de comer y he vuelto a la plaza para pasar la primera de mis noches aquí.

Fragment del text #acampadaTRS primera noche en la plaza de Dídac García

Those days, these days…

Aquells eren dies en què tot semblava (i era) possible, eren dies en què pensàvem que podíem canviar el món amb les nostres pròpies mans, amb la nostra força de voluntat, amb les nostres ments joves i les nostres ganes de renovació. Volíem posar un punt i final a les injustícies i les incoherències d’aquest sistema podrit, vell i corrupte, esborrar-ho tot i tornar a començar, aquest cop sense caure en els mateixos errors del sistema que rebutjàvem.

Aquells eren els dies. Ens ho vam creure tots perquè, de debò, durant aquells dies a la plaça, per primera vegada, respiràvem un aire nou, tots anàvem alhora i era aquell moment en què t’adonaves i tenies la sensació que tot quedava clar: era un instant perfecte, preciós i bellíssim.

[…]

D’això n’ha sorgit una intensa xarxa de connexions humanes, que d’una altra manera no s’hauria pogut generar. El 15M (i la plaça) han sembrat les llavors per a un munt de projectes i això és la seva fita més gran: ha començat a dibuixar un altre món, teixint relacions impensables. Ha creat una altra manera. I això m’ho emportaré sempre amb mi, més aviat serà la meva manera de moure’m pel món, de relacionar-me, de treballar.

I m’emportaré també aquell moment perfecte en què tot era possible i ens sentíem forts més que mai, capaços de canviar-ho tot.  I és que ho érem, no, perdó, és que ho som. Capaços de canviar el món, dia rere dia. I no cridem sisplau, que no cal. Passat i present ja ens estan donant la raó.

 

Fragment del text Those days, these days…, de Manuela Frudà