Explicar-nos per a existir

 

Em va semblar que hi havia molta gent que venia a les assemblees o que simpatitzava amb l’acampada però que no tenia temps d’esbrinar per internet quines xerrades o reunions hi hauria durant la setmana següent, de manera que podia ser d’utilitat una petita publicació setmanal en paper explicant què havia succeït i quins esdeveniments hi havia previstos.

Va ser per aquest motiu que va sorgir la revista Àgorapapers, que va tenir quatre números de vida i que va néixer amb l’objectiu de divulgar i informar sobre el que passava a la Plaça del Poble i als barris en relació amb el 15M.

En un moment que la premsa treia cada dia informació sobre el moviment i moltes columnistes tractaven el tema des de diferents ideologies i plataformes, valia la pena que també expliquéssim les coses a la nostra manera a través dels nostres propis mitjans. En Ian Gehlhaar feia tota la feina de disseny i maquetació i, pel que fa a la correcció lingüística, eren l’Aida Arias i la Núria Hernàndez les qui se n’encarregaven. A més, els textos els escrivia gent diferent cada setmana: la Núria Casanovas, la Maria Boncompte, el Xavi Martínez, l’Àngels Castro, el Luchino Sívori, l’Horacio Tamburini, l’Eduard Martín-Borregón, el Ian Gehlhaar, jo mateixa…

Ara, gairebé un any després que tot plegat comencés, però continuant amb la idea original d’Àgorapapers, ha sorgit aquesta iniciativa de fer un llibre. Perquè si algú ha d’explicar què és el 15M a Terrassa, aquestes han de ser les seves protagonistes. I potser encara no està clar cap a on evolucionem totes juntes, però és important que anem deixant constància del mentrestant. Perquè si ho fa algú altre, segurament no ens agradarà o ho trobarem incomplert. I si no ho fa ningú, simplement deixarem d’existir.

Fragment del text Explicar-nos per a existir de la Laia Carbonell

L’esperança d’aconseguir un somni

Al principi tot va ser molt emocionant, es vivia un ambient cordial, solidari. A la Plaça del Poble totes érem iguals. Les assemblees eren molt interessants. Recordo aquells dies que feia mitja vida a casa i l’altra mitja a la Plaça del Poble. Amb la Nuri ens vam comprometre  a acudir a totes les assemblees i quedar-nos a dormir el cap de setmana, doncs els altres dies havíem d’anar a treballar.

Hi va haver dies que la plaça estava plena, era molt esperançador veure que cada dia hi participava més gent. Recordo el dia que va venir l’Arcadi Oliveres i la Miren Etxezarreta o el dissabte que vam tenir la presència d’en Hördur Torfason per explicar-nos la revolució islandesa i animar-nos a continuar amb el moviment, per dir-nos que “sí que es pot”. Aquell dia també van venir representants d’altres ciutats que ens van posar al dia de com transcorrien els “seus” 15M.

Ara, quan passo per davant de l’Ajuntament, en vénen els records d’aquells dies, tinc gravat a la memòria el campament, com estava organitzat, on teníem plantada la tenda, les veus de les persones que, atrevides, agafaven el micròfon per dir la seva, aquella placa blava on deia que allà on ens trobàvem era la PLAÇA DEL POBLE i tantes coses més.

 

Fragment del text L’esperança d’aconseguir un somni, de la Lluna

Contradiccions

Les noves tecnologies eren la base de la nova revolució? Doncs suposo que ni si ni no. Aquestes dues suposicions són simples exemples de realitats que durant diverses setmanes s’anaren succeint de manera desenfrenada. En l’àmbit personal, jo em vaig fer un fart de rebatre’m constantment creences, idees i vivències que naixien, creixien i morien a una velocitat inusitada durant aquelles primeres setmanes posteriors al 15M. Sens dubte, la vivència més plaent de totes, va ser la de participar del naixement i creixement de l’acampada de Terrassa, amb les seves assemblees, xerrades, dinars i sopars col·lectius i tota la pesca. No sé com resumir-ho, però la intensitat d’una vida política comunitària compartida amb cadascuna de les persones que ens creuàvem en aquell espai, sentint per uns dies que els espais, les lluites, els desitjos, les victòries, la cuina, la feina, la neteja, la discussió i tot plegat eren experiències comunes i compartides; feia que miréssim al voltant amb uns altres ulls. Miràvem al present i al futur amb aquells altres ulls. No tinc cap dubte que per a mi allò va ser, fins ara i qui sap fins quan, el més semblant a una revolució.

Fragment del text Contradiccions del Guille Tambu

Primera noche en la plaza

Jueves 19 de mayo, primera noche de la #acampadaTRS, dentro de los movimientos sociales que se están aconteciendo en España. Son las 5:50 de la madrugada, me es imposible dormir. Acabo de ser testigo de algo digno de ser contado. Voy a tratar de escribirlo mientras me visita el sueño.
Hoy me ha sido imposible llegar a la hora acordada, pero al llegar me he encontrado unas quinientas personas reunidas. Simplemente por ver tanta gente ya me he quedado gratamente impresionado, pero lo que realmente me ha sorprendido y me ha conmovido hasta el punto de sentir la necesidad de escribir este texto, ha sido lo que ha sucedido a continuación. La gente ha sabido dejar de lado sus ideologías y su condición social y se ha puesto a colaborar. Esta noche he visto a personas escuchando a los demás con respeto, trabajando por el bien común, colaborando con el prójimo, con ilusión, anteponiendo la humanidad frente a todo. Ha sido precioso.
En cuestión de minutos se ha organizado una asamblea y unas comisiones de trabajo. Cada comisión ha estado reunida un rato y finalmente, se ha puesto en común el trabajo de todas en la asamblea. Más tarde, la assemblea ha decidido acampar de manera indefinida frente al ayuntamiento para mostrar nuestro apoyo a #acampadaSOL y #acampadaBCN.
Tras la decisión de acampar he ido rápidamente a casa, he cogido una chaqueta, una manta, agua y algo de comer y he vuelto a la plaza para pasar la primera de mis noches aquí.

Fragment del text #acampadaTRS primera noche en la plaza de Dídac García

Those days, these days…

Aquells eren dies en què tot semblava (i era) possible, eren dies en què pensàvem que podíem canviar el món amb les nostres pròpies mans, amb la nostra força de voluntat, amb les nostres ments joves i les nostres ganes de renovació. Volíem posar un punt i final a les injustícies i les incoherències d’aquest sistema podrit, vell i corrupte, esborrar-ho tot i tornar a començar, aquest cop sense caure en els mateixos errors del sistema que rebutjàvem.

Aquells eren els dies. Ens ho vam creure tots perquè, de debò, durant aquells dies a la plaça, per primera vegada, respiràvem un aire nou, tots anàvem alhora i era aquell moment en què t’adonaves i tenies la sensació que tot quedava clar: era un instant perfecte, preciós i bellíssim.

[…]

D’això n’ha sorgit una intensa xarxa de connexions humanes, que d’una altra manera no s’hauria pogut generar. El 15M (i la plaça) han sembrat les llavors per a un munt de projectes i això és la seva fita més gran: ha començat a dibuixar un altre món, teixint relacions impensables. Ha creat una altra manera. I això m’ho emportaré sempre amb mi, més aviat serà la meva manera de moure’m pel món, de relacionar-me, de treballar.

I m’emportaré també aquell moment perfecte en què tot era possible i ens sentíem forts més que mai, capaços de canviar-ho tot.  I és que ho érem, no, perdó, és que ho som. Capaços de canviar el món, dia rere dia. I no cridem sisplau, que no cal. Passat i present ja ens estan donant la raó.

 

Fragment del text Those days, these days…, de Manuela Frudà