Què és el 15-M?

L’emoció del 15-M però, no ha arribat al punt de la materialització. Encara resta en la fase de l’ esdevenir a, perquè no es sap a què esdevindrà. Individualment, cada persona ha aprofitat l’emoció pels seus propis propòsits, però col•lectivament no s’ha sabut canalitzar. En conseqüència, el 15-M com a tal ha desaparegut, i ha passat a ser la transició del 15-M. Transició perquè l’emoció segueix figurant entre les persones, però no ha esdevingut a res, ha quedat estancada en el procés de constituir-se en alguna cosa, en un estat intermedi.

Es podria dir doncs, que encara vivim en aquesta transició del 15-M, la gent continua indignada per les mateixes raons, però com a societat no s’ha sabut transformar aquesta indignació en alternatives sòlides a allò que neguem. El gran repte que queda per endavant és trobar solucions per tal de transformar l’emoció en acció, l’acció en model i el model en futur.

Fragment del text d’Adrià Furgber Morales

A qui pertany l’espai públic?

La memòria de la ciutat va més enllà de la història oficial i és per això que defensem el valor històric de l’Acampada Terrassa i del 15M. Estem creant un arxiu de fotografies, dades, vídeos i textos amb la voluntat de recopilar les experiències viscudes al Raval de Montserrat i fer-ne un llibre i un documental. Dins d’aquest projecte volem remarcar aquests fets dins la història de la ciutat i estimular-ne la memòria, i és per això que tenim planificades tres intervencions artístiques sobre el Raval de Montserrat.

Divendres 15 de febrer va tenir lloc la primera de les accions i el Raval de Montserrat es va despertar amb el terra pintat amb guix recordant que aquest indret va ser testimoni d’un fet històric a la nostra ciutat. L’acció artística tenia com a objectiu fer-nos recordar aquell esdeveniment i evocar de nou les emocions i vivències d’aquells dies.

De la mateixa manera que l’acampada sorgida el maig del 2011, l’acció va despertar diverses reaccions i va revifar, com a mínim, tres postures diferenciades. Per una banda, algunes persones van mostrat el seu suport a l’acció, entenent l’acció com una intervenció artística que volia recordar el què va significar el 15M a la ciutat. D’altra banda, algunes persones van divergir en la forma de dur a terme la lluita tenint en compte que es tracta d‘un projecte inscrit en el programa BaumannLab del Servei de Joventut i Lleure. La reacció més radical va ser l’oposició frontal que va causar el tràgic desenllaç inesperat de l’acció: a les 11 del matí ja s’havia esborrat la pintada al terra.

Segons ens van explicar a posteriori fonts de l’Ajuntament, de bon matí, alguns comerciants dels voltants del Raval van descobrir la pintada i van creure que era una crida a fer una nova acampada. Amb pànic per aquesta possibilitat, van pressionar al consistori i aquest va ordenar que els serveis de neteja esborressin la nostra intervenció immediatament.

Ens sobta que l’Ajuntament de Terrassa no fes entendre als espantats comerciants que l’acció tenia tots els permisos necessaris com a actuació artística emmarcada en el projecte BaumannLab del Servei de Joventut i Lleure. També ens sorprèn que en cap moment s’obrís un diàleg amb nosaltres per tal de discutir la situació abans de prendre la decisió de trucar als serveis de neteja. Potser ens hauríem de qüestionar fins a quin punt té sentit que una acció artística amb els permisos corresponents tramitats, i amb el beneplàcit de Via Pública (Àrea de Planificació Urbanística i Territori) hagi estat eradicada sense consideració per la pressió que alguns comerciants han exercit a l’Ajuntament.

Però sobretot, allò que aquest fet ens porta a pensar és a qui pertanyen els carrers de la nostra ciutat, podem anomenar-los realment espai públic? O és un espai que se’ns ven com a públic però que està destinat principalment al consum?

Una pequeña parte de mi 15M en Terrassa

Limpiamos el pisito de la Plaza del Pueblo, cocinamos para más de ciento cincuenta personas a diario en el desayuno, la comida y la cena, se hicieron asambleas, se cubrieron las primeras necesidades de muchas y se expusieron muchas alternativas de vida a la que nos ofrece el actual sistema. ¡Qué riqueza y qué exquisitez!

Conferencias, charlas, debates, cine fórums, carteles, talleres  y todo lo que se nos ocurría para dar a conocer nuevos sistemas, nuevos paradigmas.

Me sentía tan afortunada que aún hoy me asombro ante algunos recuerdos y vuelvo a sentir esa energía generada en el primer impulso. El impulso del pulso de la toma de Tierra y del esfuerzo de todos por evolucionar en vez de involucionar. No ha sido fácil ante según que reacciones políticas mantener esa serenidad SIN MIEDO y aguantar la provocación. Gracias a todas por darnos la oportunidad de poder sentir de nuevo como personas.

He sido muy afortunada de poder compartir con todas vosotras ese cúmulo de experiencias que ha sido el reconocimiento que en cada acción nos estábamos sustentando en la energía vital de la Tierra para decirle al mundo, y decirnos a nosotras mismas, que lo que es vital es de vital importancia.

En asamblea en las plazas. Con megáfonos, micros, altavoces. Todos hicimos sentir nuestra voz. Algunos con más acierto, otros con confusión, pero aprendiendo rápido, muy rápido para lo lento que parecía que iba todo.

Fragment del text d’Àngels Castro

Terrassa, 11 de juny del 2011

El dia 11 de juny del 2011, mentre dins l’Ajuntament de Terrassa es constituïa el nou consistori, a la plaça del poble hi havia centenars de persones exigint una democràcia real y uns drets garantits a la ciutadania. El document que es va entregar als que governarien els propers 4 anys començava així:

Som precaris i precàries, migrants, treballadors i treballadores, estudiants, jubilats i jubilades, aturats i aturades… no provenim de partits polítics ni de grans sindicats. Som persones, totes, unides per denunciar la irresponsable gestió econòmica i social del país per part de polítics i grans corporacions.

Són molts els motius per exigir un gir radical en les formes de gestió política i financera: l’atur, la corrupció, l’alt nivell d’empobriment de la societat, la pèrdua de drets socials, la precarietat laboral, etcètera. Per tot això volem que una sola veu s’alci per exigir la reorientació de les polítiques públiques cap a la protecció de l’interès general. Per exigir canvis en la llei electoral, la fi dels privilegis de la classe política, de les pujades dels impostos indiscriminades, de la privatització del sector públic, per la llibertat de moviment i la ciutadania global. Ens hem trobat per mostrar la indignació cap al sistema, com a moltes altres ciutats.

Aquesta és una mobilització oberta a tothom, convidem a tots els terrassencs i terrassenques a sumar-se a aquest procés per crear nous espais de discussió i emprendre el rumb cap a una democràcia real. Ha arribat el moment de treure la democràcia al carrer i començar a construir alternatives.

Sense participació social i sense democràcia econòmica, la democràcia es dèbil i irreal.

Volem, en definitiva, una democràcia real i la volem ja!

Finals de maig del 2011

Arribo a casa rebentat, no se ben bé quina hora és, vaig directament a l’estudi i premo la barra d’espai mentre sec a la cadira. L’ordinador es desperta, mentre buido les targetes de memòria poso a carregar bateries i repasso els hashtags #terrassa i #acampadatrs. Fa dies que la situació m’ha superat, no entenc massa bé què passa però m’hi he sumat amb totes les meves forces. He deixat aparcada la feina, l’equip de rugby i la vida social per centrar tots els meus esforços en col·laborar amb un moviment participatiu que està provocant una presa de consciència col·lectiva sense precedents a la meva generació.

Tot va començar a les 20h del dimecres 18 de maig al Raval de Montserrat, érem allí per imitació i convicció, per portar les idees del 15m i de les acampades a nivell local. Semblava un miratge, que l’endemà es va tornar més real amb l’acampada Terrassa. Dos dies desprès teníem: un centenar de tendes, connexió wifi per tota plaça, un streaming des d’un balcó, lones que ens protegien del sol i molta molta gent amb ganes de treballar pel comú. La unió va crear el manifest de Terrassa i la reflexió col·lectiva del diumenge 22.

El més increïble és la transversabilitat del moviment, la curiositat i les ganes de participar empenyen a moltes persones a la plaça. Allà es posen a parlar espontàniament, parlen de política, de canviar la societat i de construir noves realitats. Per sobre de tot flota el respecte i les ganes de treballar, penso que l’autèntica revolució és escoltar-nos els uns altres com si tothom pogués tenir raó.

Sembla que estiguem refent el món des de la plaça i en certa manera ho estem fent. Pensem col·lectivament, confiem en els companys i ignorem tot el que passa fora de les places. Som el centre dels nostres pensaments, sabem que som poderosos, que estem innovant i fent història. La il·lusió i la responsabilitat són presents en cada acció, ingènuament anem construint una alternativa de pensament i d’acció més coherent i sòlida del que ens podem arribar a imaginar.

Estic a la comissió de comunicació i m’obsessiona preservar la memòria del que estem vivint, documentar-ho, poder demostrar que tot està passant de veritat i que és real. Gravo les assemblees, entrevisto a tothom qui puc i procuro que tot allò destacable que passa a l’acampada quedi enregistrat. Ho faig amb l’esperança d’entendre-ho tot més, de no perdre’m res, de poder repassar el material algun dia i poder-ne extreure conclusions. Però si no hi haguessin conclusions? I si l’ important no fos el que es diu sinó el tenir un espai on dir-ho? M’adormo.

Capcinada curta, m’arrossego fins al llit. M’estiro, son profund i reparador, em desperto, carrego el material i vaig cap a la plaça a continuar el somni.

 Text de l’Eduard Martín-Borregón