Finals de maig del 2011

Arribo a casa rebentat, no se ben bé quina hora és, vaig directament a l’estudi i premo la barra d’espai mentre sec a la cadira. L’ordinador es desperta, mentre buido les targetes de memòria poso a carregar bateries i repasso els hashtags #terrassa i #acampadatrs. Fa dies que la situació m’ha superat, no entenc massa bé què passa però m’hi he sumat amb totes les meves forces. He deixat aparcada la feina, l’equip de rugby i la vida social per centrar tots els meus esforços en col·laborar amb un moviment participatiu que està provocant una presa de consciència col·lectiva sense precedents a la meva generació.

Tot va començar a les 20h del dimecres 18 de maig al Raval de Montserrat, érem allí per imitació i convicció, per portar les idees del 15m i de les acampades a nivell local. Semblava un miratge, que l’endemà es va tornar més real amb l’acampada Terrassa. Dos dies desprès teníem: un centenar de tendes, connexió wifi per tota plaça, un streaming des d’un balcó, lones que ens protegien del sol i molta molta gent amb ganes de treballar pel comú. La unió va crear el manifest de Terrassa i la reflexió col·lectiva del diumenge 22.

El més increïble és la transversabilitat del moviment, la curiositat i les ganes de participar empenyen a moltes persones a la plaça. Allà es posen a parlar espontàniament, parlen de política, de canviar la societat i de construir noves realitats. Per sobre de tot flota el respecte i les ganes de treballar, penso que l’autèntica revolució és escoltar-nos els uns altres com si tothom pogués tenir raó.

Sembla que estiguem refent el món des de la plaça i en certa manera ho estem fent. Pensem col·lectivament, confiem en els companys i ignorem tot el que passa fora de les places. Som el centre dels nostres pensaments, sabem que som poderosos, que estem innovant i fent història. La il·lusió i la responsabilitat són presents en cada acció, ingènuament anem construint una alternativa de pensament i d’acció més coherent i sòlida del que ens podem arribar a imaginar.

Estic a la comissió de comunicació i m’obsessiona preservar la memòria del que estem vivint, documentar-ho, poder demostrar que tot està passant de veritat i que és real. Gravo les assemblees, entrevisto a tothom qui puc i procuro que tot allò destacable que passa a l’acampada quedi enregistrat. Ho faig amb l’esperança d’entendre-ho tot més, de no perdre’m res, de poder repassar el material algun dia i poder-ne extreure conclusions. Però si no hi haguessin conclusions? I si l’ important no fos el que es diu sinó el tenir un espai on dir-ho? M’adormo.

Capcinada curta, m’arrossego fins al llit. M’estiro, son profund i reparador, em desperto, carrego el material i vaig cap a la plaça a continuar el somni.

 Text de l’Eduard Martín-Borregón

06. juny 2012 by ciutadana
Categories: textos | Leave a comment

Leave a Reply

Required fields are marked *